sábado, 27 de noviembre de 2010

El futur dels llibres de text...

En aquesta nova entrada del blog comentaré alló més important ( al meu parèixer) de l'exposat en una sèrie de conferències a les quals he assistit en el marc de les jornades de la UJI “Els llibres de text, a examen”, i de dues entrades del blog de Jordi Adell : "Carta a los editores de libros de texto" y “El futuro de los libros de texto".
Finalment reflexionaré sobre el que m'ha impactat i m'ha cridat més l'atenció sobre el tema, donant així la meua opinió al respecte.

En primer lloc, quant a la conferència de Jaume Martinez Bonafé, (Professor Titular del Departament de Didàctica i Organització Escolar en la Facultat de Filosofia i CC. Educació de la Universitat de València) comença dient que els llibres de text no són més que un recurs per als mestres, allò que ens ha ajudat a aprendre al llarg de la nostra vida, però que hem d'anar més enllà. En un món en el qual gaudim de la possibilitat d'introduïr nous usos i recursos a l'aula gràcies a les noves tecnologies, és fa innecessari l'ús dels llibres de text, que d'altra banda són, com diu el professor Martinez, un arma i una teoria pedagògiques que reflecteixen ni més ni menys les idees pedagògiques, educatives d'uns determinats mestres (els autors de determinat manual). D'altra banda, els llibres de text tendeixen a mostrar-nos una visió incompleta de la realitat en què vivim. Un determinat llibre fa al·lusió (en la majoria dels casos) a un determinat model de societat, obviant en moltes ocasions que no només existeix eixe model predominant. Es deixa de vegades a banda, i sobre tot als manuals més antics, a les minories socials, culturals, científiques, etc. Així impedim que els alumnes puguen completar els seus coneixements i que obrin els seus esquemes. A més, diu que els llibres de text són un importantíssim negoci que enriqueix a les editorials (jo, després de conèixer la desorbitada quantitat de 900 milions d'euros que guanyen cada any a Espanya només amb llibres d'aula, no puc més que pensar el mateix). Així, és normal que els editors siguen els primers a negar la necessitat d'un canvi pedagògic, doncs no els convé.
Finalment, explica les caracteristiques de la pedagogia escolàstica, de la que jo destacaria el fet de separar completament l'escola de la vida familiar i social de l'individu (cal dir que a estes altures de la història encara és molt freqüent) i que es considera a la cultura com una cosa estàtica (fet que no pot estar més allunyat de la realitat). Jaume Martinez Bonafé aposta per una educació pràctica, actual i en la que els treballs per projectes estiguen a l'ordre del dia. Els alumnes també són capaços de crear coneixement, de fer coses interessants.

A continuació vull parlar d'una altra conferència a la que he assisitit dins de les jornades abans nomenades i que trobe que pot anar relacionada amb el tema que tractem.
La conferència “Els llibres de text en Valencià”, estava a càrrec de Paül Limorti (professor de la Universitat d'Alacant). En un principi el professor feia una introducció en la que parlava de la evolució dels manuals de Valencià a l'aula (com es passa de només lletra a afegir-se dibuixos i activitats més lúdiques), però hi ha coses en aquest mestre que em fan pensar que està molt lluny de concebre l'educació sense els llibres. Així, si bé fa a la xarrada una reflexió final sobre el control polític i editorial en els continguts dels llibres, afegint també dades econòmiques (14'46 milions d'euros que van guanyar les editorials venent llibres de valencià a la Comunitat Valenciana en 2008) continua pensant que els llibres són quasi indispensables. A la pregunta de com saber si els continguts i l'ideari són els adequats ell respon que investigant i decidint quin llibre s'apropa més a allò que el mestre vol ensenyar.
Explicant allò que va esdevindre a la conferència vull exposar que hi ha opinions molt diverses respecte de l'ús dels manuals d'aula i que és deure nostre decidir quin camí volem que seguisca la educació i qué volem que els nostres alumnes aprenguen.

D'altra banda, de les dues entrades al blog de Jordi Adell (professor de la UJI i director del CENT), vull destacar-ne una sèrie d'aspectes que resumiré en unes poques línies, per no fer el post massa llarg.
Així, destaque d'una banda la crítica que fa d'aquests que pensen que “digitalitzant els llibres de tota la vida”, es a dir, afegint-hi imatges i “traslladant” el format a una pantalla pensen que canvien la pedagogia. Allò important no és tindre 35 ordinadors inútils en una classe, sinó saber com aprofitar-los.
D'altra banda, la importància que dóna a que els mestres compartisquen activitats, idees i recursos online amb plataformes tant interessants com http://twitter.com/ i a treballar per projectes entre escoles fent que siguen els propis alumnes els que creen coneixements actualitzats i reals en el món en què viuen.

Crec que la meua opinió al respecte ha quedat prou clara, però tot i així faré un recopil·lament d'idees.
-No serveix de res implantar les noves tecnologies si no les utilitzem bé.
-Acabar amb l'ús dels llibres de text no significa canviar-ne el suport.
-Si el llibre “controla” d'alguna manera al mestre, per a qué serveixen 3 anys de carrera universitària?
- No és vol acabar amb els suports de paper. Hem de continuar ensenyant a escriure i a llegir, però com diria Paulo Freire, per a comprendre el món.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada